La Lluna, el satèl·lit natural de la Terra, no es va formar al mateix temps que la Terra, sinó que ho va fer uns milions d’anys després de que es formés la Terra. Una de les teories sobre la formació de la Lluna, i la més acceptada, és la «teoria del gran impacte».
Aquesta teoria, planteja que la formació de la Lluna, va ser deguda a un impacte d’un protoplaneta provinent del sistema solar de la mida de Mart, anomenat Tea, que, al xocar contra la Terra, va arrencar una part de la superfície terrestre, la qual es va quedar orbitant la Terra. Per sort, el cop no es va produir al centre de la Terra, sinó que va impactar en un costat. Per tant, no va arrencar molta part del nucli de ferro de la Terra, tot i que se’n va emportar una mica. Per això, avui en dia, observem que la Lluna, encara que tingui un camp magnètic, és molt dèbil.
Al cap de molt temps, les parts que va arrencar Tea de la Terra, es van acabar d’ajuntar per a formar la Lluna.
Els 400 kg de roques lunars que van portar els astronautes en les diferents missions espacials per a anar a la Lluna són proves d’aquest impacte. Analitzant aquestes roques lunars, els astrònoms van veure que la Lluna i la Terra estan compostes per quasi les mateixes substàncies químiques, incloent-hi silici, oxigen i ferro. En canvi, si analitzem de que està compost el cinturó d’asteroides, els anàlisis indiquen que hi ha clares diferències en la composició de les roques.
Com que la composició de la Terra i la Lluna són tan similars, l’explotació minera al nostre satèl·lit natural només seria útil si construíssim ciutats a la Lluna. En general, portar roques lunars a la Terra costaria molts diners, considerant que l’únic que podem guanyar és una cosa que ja tenim. Tot i així, els materials lunars podrien ser molts útils per a crear al mateix satèl·lit una infraestructura de construccions, camins i carreteres, sense la necessitat de portar els materials des de la Terra fins a la Lluna, ja que els podríem aconseguir allà mateix.