Problemes de les mega-constel·lacions: impactes d’asteroides

Els projectes de mega-constel·lacions, com els de SpaceX, Amazon, Facebook, i molts més, alguns dels quals ja s’estan posant en funcionament, ens ofereixen uns quants avantatges. Tot i així, també ens podrien arribar a perjudicar bastant. Com vaig explicar a l’anterior article, les mega-constel·lacions suposaran un gran problema per a l’avanç de l’astrofísica. Però també poden representar un problema per a la pròpia espècie humana.

Normalment ens presenten el sistema solar com un conjunt de planetes i llunes que orbiten al voltant del Sol. Però la realitat és ben diferent. En el sistema solar hi ha milions i milions de cossos orbitant, els anomenats asteroides i cometes. Tots ells tenen les seves òrbites, que se situen majoritàriament en determinades zones del sistema solar. Tot i així, a vegades, per pertorbacions planetàries, algunes d’aquestes òrbites canvien i es creuen amb la del nostre planeta.

Tots aquests asteroides i cometes que, de forma preocupant, s’apropen a la Terra, són els anomenats NEOs (Near Earth Object). Evidentment, és important tenir-los ben localitzats, ja que un impacte d’aquests cossos provocaria efectes devastadors.

Perills dels asteroides

La perillositat d’un meteorit depèn de molts factors: de la seva composició, de la seva forma, de la manera en què incideix en l’atmosfera, però, fonamentalment, de la seva mida.

L’impacte d’un asteroide de 10 kilòmetres de diàmetre seria devastador, i acabaria amb l’espècie humana. De fet, l’extinció dels dinosaures es va deure, en gran part, a l’impacte d’un meteorit de 10 kilòmetres de diàmetre. Per fortuna, d’aquesta mida n’hi ha molt pocs i es tenen ben localitzats.

Tot i així, els asteroides d’un kilòmetre de diàmetre tampoc es queden curts. Un impacte d’aquests alliberaria una energia equivalent a milers de bombes atòmiques, el que posaria la nostra civilització en risc degut a l’aparició d’importants efectes climàtics indesitjats, com un hivern nuclear, pluges àcides i terratrèmols massius. Es creu que un impacte d’aquest tipus podria provocar l’extinció de l’espècie humana. S’estima que existeixen uns 1 000 asteroides d’un kilòmetre de diàmetre.

A continuació trobem els asteroides de 500 metres de diàmetre. A l’impactar contra el terra, els asteroides d’aquesta mida creen cràters de kilòmetres de diàmetre, i als oceans donen lloc a enormes tsunamis. També es teoritza que podrien arribar a ejectar suficient aigua a l’atmosfera, per donar lloc a una sèrie de reaccions químiques que provocarien la desaparició de la capa d’ozó. Això causaria milions de morts. S’estima que existeixen uns 3 500 asteroides d’aquest tipus.

Malgrat els devastadors efectes que poden provocar aquests asteroides, al 2007, i gràcies a l’Spaceguard Survey de la NASA, només teníem localitzats el 90% dels asteroides majors d’un kilòmetre. Per sort, el congrés dels Estats Units va refinançar el projecte, i ara s’estan identificant els asteroides més grans de 140 metres, missió en la qual participa l’observatori Vera C. Rubin, entre altres.

Com veiem, s’està treballant en la detecció dels asteroides més crítics, però no és suficient. Al 2003, la NASA considerava com inofensius els asteroides menors de 40 metres. Malgrat això, molts científics van dubtar d’aquesta xifra. En efecte, al 2013, una enorme bola de foc va aparèixer a la ciutat russa de Txeliàbinsk. Va provocar danys a les cases, va causar l’hospitalització d’unes quantes persones, va cobrir la ciutat d’un fum negrós, va desplaçar antenes de telefonia, i va provocar allaus de pedres.

Aquesta enorme bola de foc era un meteorit d’uns 20 metres de diàmetre. No va causar l’extinció de cap espècie, però sí que va provocar una situació d’emergència. A més, es creu que hagués pogut ser pitjor. Si en lloc d’entrar tan a ras de l’atmosfera, ho hagués fet més verticalment, l’explosió del meteorit, equivalent a 400 000 tones de dinamita, s’hagués produït més a prop del terra, causant una crisi major.

El pitjor de tot és que no es va veure venir. Els NEOs són cossos tan petits i amb òrbites que se surten tant de la norma, que només quan estan molt a prop de la Terra comencen a ser detectables. El problema és que, una vegada detectats, ja estan molt a prop i seria difícil preparar una missió per desviar-los.

Per prevenir això necessitaríem una infraestructura dedicada a la cerca exhaustiva d’aquests cossos. Si tinguéssim un sistema de telescopis capaç de detectar amb antelació els possibles impactes, podríem plantejar-nos enviar una missió per desviar-los o preparar un pla de mitigació, evacuant les zones de risc o preparant als habitants per a l’ona expansiva.

Els problemes de detecció d’asteroides amb les mega-constel·lacions

La NASA i l’ESA ja estan treballant en aquestes alarmes, però les mega-constel·lacions suposaran un problema per a la detecció de possibles impactes contra asteroides.

Moltes de les mesures per a la detecció d’asteroides es fan al crepuscle o a la matinada. Això es degut a que moltes de les òrbites dels asteroides de la zona interna del sistema solar, estan tan a prop del Sol que només són visibles en aquests espais de temps. Abans d’aquests moments del dia, la llum del Sol els fa impossibles de detectar, i després ja estan per sota l’horitzó. Aquí les mega-constel·lacions representen un problema ja que el crepuscle i la matinada són els moments en què les mega-constel·lacions són més visibles en el firmament.

Si la tasca de detecció d’asteroides ja és prou complexa, encara es complica més si omplim el cel de molestes esteles de llum, doncs hi ha possibilitats de que els sistemes de seguiment tinguin errors. Si bé posteriorment les imatges es podrien processar, com hem vist, amb els NEOs no hi ha temps per perdre.

Per ser capaços de detectar els asteroides potencialment perillosos necessitem telescopis amb grans camps de visió. Com més porció del cel analitzin cada vegada, més possibilitats hi ha de detectar-ne un. La complicació és que un cop desplegades les mega-constel·lacions, aquestes imatges es veurien compromeses. El processat seria complicat i alentiria el procés.

Tot i així, és cert que no ens quedarem completament cecs. Hi ha gran quantitat de telescopis més petits, tant professionals com amateurs, que dediquen gran part de les seves nits a buscar NEOs.

Conclusió

Com ja vaig explicar a l’anterior article, les mega-constel·lacions suposaran un gran endarreriment per a l’avanç de l’astronomia. Això no només dificultarà la detecció d’un NEO que s’aproximi, sinó també el seu estudi científic. Com més coneixements tinguéssim sobre els asteroides, més sabrem sobre les conseqüències d’un impacte, o estarem en millors condicions per poder enviar una missió per tal de desviar la seva trajectòria.

A més, com explicaré al pròxim article, les mega-constel·lacions no suposaran només un obstacle per a l’astronomia, sinó que els satèl·lits es podrien perjudicar entre ells, i pitjor, dificultar posar-ne més en òrbita. Això és degut al problema de la brossa espacial.

Entrades Similars:

Què són les mega-constel·lacions de satèl·lits?

Problemes de les mega-constel·lacions: l’impacte en l’astronomia

La brossa espacial, un gran problema

Quin mal pot fer un micro-meteorit?

Entrades Populars:

Perquè la Lluna només ens ensenya una cara?

Stephenson 2-18, l’estrella més gran coneguda a l’univers

L’explotació minera al cinturó d’asteroides, una font de recursos

La brossa espacial, un gran problema

Com es van extingir els dinosaures?

Què passaria si la Terra deixés de rotar?