Mentre que a la Terra es poden sentir molts sons i ens comuniquem verbalment, a l’espai no passa el mateix. A l’espai no es poden sentir sons, i si n’hi ha, són massa baixos per a que la nostra oïda els pugui sentir. Els sons a l’espai no podran ser mai escoltats amb les nostres orelles.
A què es deu?
El so és una ona de pressió, i per aquest motiu necessita un mitjà elàstic per a poder propagar-se. Aquest mitjà el proporcionen les molècules de gas. L’espai no és un mitjà elàstic, i per això és molt improbable que hi puguem sentir cap so. Tot i així, això no significa que a l’espai no hi hagi sorolls.
Quan una objecte es mou, ja sigui la corda d’una guitarra o un foc artificial, actua sobre les molècules d’aire pròximes a ell. Aquestes molècules xoquen contra les que tenen més a prop, que a la vegada xoquen contra les següents. Aquest moviment, que es propaga per l’aire com si fos una ona, és el que, quan arriba a l’oïda, és interpretat com un so.
Es podrien escoltar sorolls a l’espai?
Tot i que en una petita quantitat, a l’espai hi ha gasos , els quals permeten que les ones de so es propaguin. Però el gas interestel·lar és molt menys dens que l’atmosfera terrestre. L’aire de l’atmosfera de la Terra té uns 30 trilions de milions d’àtoms per centímetre cúbic. En comparació, a l’espai exterior hi ha una mitja de menys de 2 àtoms per centímetre cúbic.
Encara que estiguéssim al costat d’un núvol de pols, que conté molts gasos, i un so s’apropés a nosaltres, només alguns àtoms per segon arribarien als nostres timpans, la qual cosa no seria suficient per a que poguéssim sentir res.
Aquest fenomen també té lloc a Mart. La densitat de l’atmosfera de Mart és solament d’un 1% en comparació a la nostra atmosfera. A la Terra, degut a la seva gran densitat d’aire, un so pot recórrer una distància d’un kilòmetre abans de ser absorbit per l’aire, però a Mart un so seria inaudible per nosaltres després d’haver recorregut 15 metres.
L’espai mai està en silenci, sempre hi ha diferents sons, encara que siguin massa dèbils per poder ser escoltats. Aquest és el cas dels forats negres, que emeten el seu propi so. Un d’ells, el forat negre anomenat Chandra, situat a les galàxies de Perseu, a uns 250 milions d’anys llum de la Terra, emet un so que va ser detectat per un dels satèl·lit-observatori de rajos X de la NASA al 2003.
Però malgrat que sigui «vist», aquest soroll que emet el forat negre Chandra, mai podrà ser escoltat per la oïda humana. En efecte, és 57 octaves més greu que un do mig: més de mil milions de vegades més greu que el que un humà pot escoltar. El so més profund que un humà pot escoltar té un cicle d’aproximadament una oscil·lació cada 1/20 de segon. En el cas del forat negre Chandra, el cicle és d’aproximadament una oscil·lació cada 10 milions d’anys.
Entrades Similars:
Les quatre forces fonamentals de l’univers
Un planeta que està format per diamants
Entrades Populars:
Perquè la Lluna només ens ensenya una cara?
Stephenson 2-18, l’estrella més gran coneguda a l’univers
Els satèl·lits de Júpiter, una gran família
Quina mida i forma tindrien els extraterrestres?
La cara fosca de la Lluna. Què és el que s’hi amaga?
Entrades Recents:
Bon article 👍 🙂
Gràcies!